• Comparteix a Linkedin
  • Imprimeix

"Catalunya necessita projectes sòlids per consolidar un entorn innovador"

Idees d'experts   Miquel Barceló

Llicenciat en Ciències Econòmiques i Doctor en Enginyeria Industrial, Miquel Barceló coneix de primera mà la relació del procés de transferència tecnològica amb les polítiques públiques. Barceló ha estat diputat al Parlament de Catalunya i president executiu de la societat 22@ Barcelona i de la Fundació B_Tec. Actualment presideix la consultora Innopro Global Services i és expert de la UE DGRegio per RIS3.
15/12/2012

 

Miquel Barceló a la seu d'Innopro al centre de Barcelona.

 

De què parlem quan ens referim a la transferència tecnològica?
Consisteix en el traspàs d’un coneixement a la seva aplicació pràctica. Pot ser un traspàs explícit, com les llicències d’una patent; o tàcit, que és la majoria: formant enginyers, interrelacionant el talent, a través de projectes conjunts com els europeus.
Les formes per mesurar aquesta transferència des de les polítiques públiques són molt diverses. Sovint es menystenen alguns mecanismes de transferència informals que, en canvi, econòmicament són molt importants.
 

Com valora l’actual moment de la transferència tecnològica a nivell global?
Avui dia es produeix bàsicament a través del desplaçament del talent. Els països més rics són els que reben més talent, aprofitant la inversió dels més pobres. Avui de Catalunya surten enginyers i van a Alemanya, que rep la nostra inversió en coneixement. Per tant, la riquesa de centres com el MIT de Boston és la seva capacitat d’atreure el talent, i aconseguir així que sorgeixin 25.000 empreses i 3 milions de llocs de treball. Avui dia el més important és la capacitat d’atreure talent de tot el món. Això s’aconsegueix amb plataformes d’aterratge, que hi hagi expectatives d’estudiar, investigar i treballar. Si tens els millors es crea l’ecosistema innovador.
 

En aquest sentit, fan falta unes polítiques econòmiques determinades...
Les polítiques econòmiques dels països han de ser de formació de talent, però també de fixació i atracció.
 

Tenim a Catalunya aquestes condicions per fixar i atreure el talent, i crear així un ecosistema innovador?
La realitat és dual. D’una banda, des de 2008 han augmentat les persones qualificades que marxen a treballar a països com Alemanya; i de l’altra Catalunya és el cinquè país en importància del European Research Council (ERC), el que vol dir que hi ha gent i talent. El que falta és completar l’ecosistema innovador. En algunes àrees de coneixement tenim centres d’excel·lència de nivell internacional; però en canvi falten elements que atreguin inversió i generin capacitat econòmica. Em refereixo a la cultura emprenedora, la capacitat de generar start-ups. D’altra banda, el motor econòmic no genera prou oferta per la gent que està sortint de les universitats.

Aleshores, quines solucions proposa per millorar aquest entorn innovador?
Projectes sòlids que vagin al nucli del problema. No es promou l’emprenedoria creant una incubadora, sinó entenent el sistema complex que hi ha al darrera. Crec que caldria millorar des de l’origen els projectes perquè els parcs científics i tecnològics siguin un model de referència. Un projecte sòlid ha de marcar bé els objectius, els instruments, els recursos...
 

Què troba a faltar?
La mancança més important és la falta de la cultura del projecte en moltes iniciatives. Els projectes socioeconòmics requereixen ser molt rigorosos i estar molt ben calculats, valorant bé els criteris de governança, els agents que hi jugaran. Si dissenyes un sistema complex, l’has de dissenyar amb el mateix rigor que dissenyes un cotxe. Has de fer un projecte sòlid i després entrar en fase d’execució d’aquest projecte.
Un projecte d’emprenedoria comença per analitzar si hi ha cultura emprenedora, i quins factors generen aquesta cultura, quins mecanismes, quins factors hi ha en els casos d’èxit al món i veure si els tinc o els he de produir.
 

Com veu la col·laboració entre empreses, universitats i centres de recerca?
Aquestes col·laboracions no poden ser fomentades amb criteris administratius. Han de respondre a sinergies reals existents. La col·laboració la incentivaràs a través de projectes amb empreses amb demandes reals. A vegades algú ha dit que les universitats generaran el coneixement i els centres tecnològics els transferiran a les empreses; i això no funciona així. És una visió mecanicista que no funciona. No has d’incentivar la col·laboració perquè sí, sinó per projectes que necessitin una dimensió superior.
 

Com valora la tasca de la xarxa TECNIO i el paper d’ACCIÓ en tot aquest procés?
ACCIÓ promou que passin coses al país. La xarxa TECNIO fa una funció important, però ara toca fer-ho diferent. La xarxa TECNIO i les agències en general són iniciatives dels anys 80. Ara toca una altra cosa en termes qualitatius i quantitatius. Si agafes l’oferta de TECNIO i la compares amb el PIB català, és ridícula, mínima. En termes relatius Catalunya té un dèficit important d’oferta tecnològica que no s’ha resolt. Hem millorat una mica però no gaire. Aquest problema no es resol per la via de la fusió administrativa de centres, que és la doctrina dominant avui dia. El que es tracta és d’identificar els agents capaços de cobrir aquest dèficit. Aquest tipus de serveis que ofereixen els centres, són els serveis-proposta, que generen la seva pròpia demanda.

Quina alternativa proposa?
Cal identificar els centres amb més potencial de creixement i millor connectats amb el teixit productiu català, i discriminar-los positivament; una política més selectiva en definitiva. Un exemple és el CIT de la UPC que agrupa molts centres de recerca i té un potencial enorme.
Per tant, crec que TECNIO ha fet un recorregut interessant, però necessita una reforma en profunditat. Un mecanisme més autoregulat i no tant depenent de l’administració, com el cas de Steinbeis a Baden-Württemberg.
El que ha de fer l’agència és liderar el procés, tensar el teixit, marcar les polítiques. Ha d’utilitzar TECNIO com una eina de política industrial.