La inversió en energies renovables pot ser un estímul econòmic i de creació de llocs de treball

Quin és l’estat actual del sector energètic? Quins reptes i oportunitats presenta per a les empreses?

L'economia, la seguretat del subministrament energètic i el canvi climàtic plantegen seriosos reptes de futur pel món i per Catalunya. Les respostes a aquests reptes passen per un nou paradigma econòmic i energètic que sigui sostenible en aquestes tres dimensions. Els elements imprescindibles a tenir en compte en aquest canvi de paradigma són: disposar d'un subministrament abundant i segur d'energia, reduir les emissions que contribueixen a l'augment de la concentració de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera; i utilitzar la necessària transformació del sector energètic com a oportunitat d'inversió i creixement, amb un efecte substancial en la creació de llocs de treball qualificats.

Avui dia és indispensable establir les bases d’un nou model productiu competitiu, sostenible en tots els àmbits i preparat pel futur. En aquesta perspectiva resulta imprescindible actuar sobre el sistema energètic, de manera que es diversifiquin les formes d’energia emprades, s’impulsi el conjunt de les energies produïdes a partir de fonts renovables i s’aposti per l’estalvi i l’eficiència energètiques.

Aquestes mesures poden contribuir de forma positiva a pal·liar els efectes de l’actual conjuntura econòmica adversa. La inversió en renovables i en estalvi i eficiència pot constituir un important mecanisme d’estímul econòmic i de creació de llocs de treball. Però més enllà del context actual, l’estratègia a llarg termini ha de ser una aposta decidida per un nou sector energètic com a vector de creixement econòmic per a Catalunya. La consolidació d’una indústria pròpia de tecnologia d’energies renovables, que n’exigeix una implantació més gran, la reconversió d’indústries com la de l’automoció tot aprofitant les oportunitats que susciten els vehicles elèctrics i híbrids, així com la ineludible electrificació del transport de rodalies i de mercaderies per carretera, o l’aposta per empreses i serveis lligats als àmbits d’eficiència i estalvi energètic; tot plegat són oportunitats econòmiques generadores de feina i riquesa a mitjà i llarg termini.

Quina és la dependència energètica actual de Catalunya? Quines vies es poden explorar per evitar-la? Quin tipus d’energies dominaran el futur a mig termini?

El sistema energètic català es caracteritza per una gran dependència dels combustibles fòssils (el 72,4% del seu consum d’energia primària), i del petroli en particular (48,1% del consum d’energia primària). Catalunya no disposa de recursos energètics no renovables significatius: no disposa pràcticament de petroli ni de gas natural i té recursos limitats de carbó de baixa qualitat (lignit negre).

Per tant, a Catalunya és urgent elaborar polítiques que redueixin radicalment la dependència del país dels combustibles fòssils i portin el model energètic actual a un nou model energètic sostenible en el període de temps més curt possible. S’ha d’actuar fonamentalment sobre la demanda energètica i alhora garantir-ne la cobertura amb un mixt d’oferta d’energia més coherent amb l’aposta que es fa per un futur sostenible.

Aquest canvi implica un objectiu doble: una economia-societat de “baixa intensitat energètica” en el vessant de la demanda i de “baixa emissió de carboni” en el vessant de l’oferta. Es tracta d’avançar cap a una economia de baixa intensitat energètica i de baixa emissió de carboni, amb una preponderància manifesta de les tecnologies d’estalvi i eficiència energètica, amb un baix consum d’hidrocarburs fòssils i on, dins del mixt de l’energia, es maximitza la utilització de les energies renovables.

Aquesta nova política energètica és l’adequada per combatre el canvi climàtic des de l’àmbit català, en coherència amb les apostes de l’Estat espanyol i la Unió Europea. Així mentre es redueixen els nivells de dependència dels hidrocarburs fòssils, s’evita que l’economia catalana perdi competitivitat a causa del progressiu encariment del petroli i d’altres combustibles fòssils.

S’ha de seguir apostant per l’energia nuclear o centrar-se en les renovables?

Cal apostar per la substitució progressiva de les nuclears, donant-nos de termini el final de la vida útil de les actuals centrals operatives (10-20 anys). Cal recordar que a Espanya l'energia nuclear va representar el 2010 el 20,6% de la producció d'electricitat (per darrere de les renovables amb un 32,2%) i que, al seu torn, l'electricitat només va representar el 21,4% del consum final. L'augment de costos d'un major desplegament de les renovables podria compensar-se, en part, amb estalvi i eficiència, mentre que l'estabilitat del subministrament podria quedar garantida amb les centrals de gas ja existents. El gran repte és que a Catalunya quasi el 50% de la producció d’electricitat avui dia és d’origen nuclear. Això vol dir que els catalans, a més de millorar les connexions amb la resta de l’estat i potenciar molt més les renovables, hauríem de fer un esforç addicional molt important en estalvi i eficiència.

Com s’ha d’enfocar la gestió i major implantació de les energies renovables? Cal un replantejament que afecti les administracions, empreses, particulars...?

El “partenariat” entre poders públics i societat (empreses, organitzacions de la societat civil i ciutadans) és clau per superar els reptes actuals en matèria d’energia. L’administració ha de posar les bases per tal que la societat catalana pugui desenvolupar un nou model energètic, però l’actuació de l’administració pública en solitari serà clarament insuficient per superar els reptes plantejats.

Fomentar el diàleg social és especialment rellevant per millorar la sostenibilitat del model de desenvolupament de la nostra societat, per afrontar el repte energètic i per introduir la cultura de l’estalvi i de l’eficiència energètica, així com del desenvolupament d’energies renovables. En aquest sentit, davant la rellevància de l’estalvi, l’eficiència energètica i les energies renovables en les futures polítiques energètiques, s’ha de recalcar el canvi cultural que implica per la ciutadania, canvi que no es podrà abordar sense que la societat catalana participi en els objectius de la política energètica. Tot i que en altres àmbits, com és el cas de l’estalvi d’aigua en situacions d’escassetat, el resultat ha estat molt positiu, és constatable la dificultat real de traslladar al ciutadà la urgència del canvi d’hàbits en un recurs més intangible com és el de l’energia.

Per aconseguir-ho, poden ser de gran utilitat els sistemes de monitorització de consums energètics per a empreses i llars, els anomenats “miralls energètics”. Les noves funcionalitats i interfícies de la domòtica permeten adquirir consciència del propi consum i aporten a l’usuari informació necessària per modificar hàbits i incrementar estalvi i eficiència. En definitiva, la informació i la formació de ciutadans i empreses en qüestions energètiques són molt importants per tal que el necessari diàleg social sigui productiu.

S’han de dedicar esforços per evitar que es produeixin enganys a la ciutadania amb “solucions màgiques” que en aquest camp són tan freqüents i generen expectatives estèrils. El procés de comunicació no s’ha de confondre amb una campanya publicitària. Es tracta de connectar amb el teixit divers de la societat civil i aconseguir que les associacions ciutadanes, empresarials i sindicals es facin seva la problemàtica i obtinguin el suport d’experts i membres de l’administració en les seves iniciatives d’informació i debat sobre la política energètica. En suma, no es tracta només que els experts informin els ciutadans, sinó que donin suport i estimulin l’autoreflexió de la societat.

És necessari dissenyar i executar a curt termini un pla de formació destinat a aconseguir una capacitació i conscienciació del conjunt de la població en temes energètics, així com la incorporació axial de les qüestions energètiques en la formació reglada, i en especial en les carreres tècniques. Aquesta mesura és fonamental atès que actualment ni a l’educació escolar ni a les diferents formacions tècniques es dedica una atenció suficient a les qüestions energètiques. En general, l’energia es viu com un recurs preexistent per a qualsevol activitat. És necessari que s’ensenyi a valorar l’energia i la seva limitada disponibilitat, a comptar el seu consum, a comparar la despesa energètica de diferents aparells i activitats humanes, i a entendre’n l’origen i la disponibilitat.

Com creu que evolucionaran els preus dels combustibles i el de l’electricitat?

El gran problema és el dels combustibles (derivats del petroli) per al transport. En un informe de 2010, l’Ageècia Internacional de l’Energia presenta tres escenaris sobre l’evolució futura de la demanda i els preus del petroli. El primer (anomenat “Polítiques Actuals”, perquè projecta a on ens condueix la rutina actual), preveu que la demanda mundial de petroli arribarà als 93,5 milions de barrils diaris (mbd) el 2020 i els 107,4 mbd el 2030, amb uns preus de mitjana per a la cistella de crus d’importació dels països industrialitzats que en termes reals (dòlars de 2009) arribarien als 110 dòlars per barril el 2020 i als 135 dòlars el 2035. En termes nominals (sense tenir en compte correccions de la inflació) els preus esmentats per al 2020 i 2030 es convertirien en 172,7 i 243,8 dòlars, respectivament. El segon escenari (o de "Noves Polítiques"), difereix de l'anterior en el fet que assumeix que tots els compromisos i plans anunciats pels governs del món pel que fa a la reducció de gasos d'efecte hivernacle i l'eliminació de subsidis als combustibles fòssils s’acabaran complint. En aquest escenari, considerat per l'Agència Internacional de l'Energia com el seu escenari base o de referència, la demanda mundial es situaria al voltant dels 91,3 mbd el 2020 i en 99 mbd el 2035, amb uns preus reals (en termes de 2009) de 99 dòlars el 2020 i de 113 dòlars el 2035. Uns guarismes que expressats en termes nominals equivaldrien a 127,1 i 204,1 dòlars, respectivament. El tercer escenari, es denomina "450" perquè parteix de la base que els governs del món han d'adoptar un ventall de dràstiques mesures conduents a limitar a 450 parts per milió equivalents de CO₂ la concentració de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera (el que garantiria amb un 50% de probabilitat que la temperatura mitjana del planeta no augmentaria en més de 2º C). En aquest escenari voluntarista, la demanda global de petroli cauria a 87,7 mbd el 2020 i se situaria al voltant dels 81 mbd el 2035. Aquesta reducció del consum tindria un efecte immediat sobre els preus del barril que en termes reals (dòlars de 2009) es cotitzaria a 90 dòlars el 2020, per després mantenir-se estable en aquest nivell fins el 2035. Expressats en dòlars nominals estaríem parlant de 115,6 dòlars el 2020 i de 162,6 dòlars el 2035. Com veuran, està clar que en qualsevol escenari, l'era del petroli barat s'ha acabat. Sobretot si tenim en compte que des de mitjans de la dècada dels vuitanta fins al 2003 el preu del barril oscil·la entre els 20-30 dòlars reals de 2009. Potser es pregunten pel grau de precisió que es pot esperar de les xifres comentades. Òbviament només el temps permetrà respondre a aquesta pregunta. De tota manera creiem que el més apropiat és prendre's les previsions com una estimació de tendències més que com un exercici de precisió matemàtica.

Sobre el gas, va indexat al petroli. Si puja el petroli pujarà el gas. I l’electricitat pujarà per l’augment costos de generació (gas i renovables en especial) més els costos derivats de les millores i l’adaptació de les línies de transmissió, així com per tal d’eliminar el dèficit tarifari.

Quines millores al sistema elèctric poden aportar mesures com l’expansió del vehicle verd?

Una millor gestió de les diferències de demanda entre dia i nit, i una manera d’avançar en l’emmagatzematge de l’electricitat generada a partir de fonts renovables.