1. El canvi en les relacions internacionals: del multilateralisme al multialineament

El segon mandat de Trump, iniciat el 20 de gener de 2025, ha aprofundit la crisi de l’ordre mundial i del multilateralisme. En pocs mesos, Trump ha bloquejat gairebé per complet les activitats de cooperació i d’ajuda externa dels EUA, ha apartat el seu país de múltiples acords globals —com ara l’Acord de París, la UNESCO o l’Organització Mundial de la Salut (OMS)—, i ha violat els principis rectors de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) amb la posada en marxa d’una política aranzelària unilateral i universal. En definitiva, unes polítiques transaccionals, sense distingir entre aliats i adversaris, que fomenten una política aïllacionista i proteccionista.

Aquest escenari ens indica que estem davant d’un col·lapse imminent de l’ordre internacional basat en normes establert després de la Segona Guerra Mundial. L’ONU és el principal exemple d’aquest auge i caiguda del multilateralisme, reflectit en la seva incapacitat per frenar l’augment de la conflictivitat al món, en el menyspreu que pateix per part de l’Administració de Trump i en la crisi financera que viu. Per la seva banda, l’OMC ha quedat pràcticament reduïda a la irrellevància, almenys pel que fa a la seva influència en les relacions comercials entre països, cosa que pot suposar un gran repte per a la governança del comerç mundial. Tot plegat ho indica el primer capítol de l'Anàlisi de riscos i tendències 2026. 

La Unió Europea s’enfronta a diversos riscos a curt termini fruit de la política transaccional dels EUA i la situació geopolítica: l’amenaça russa en les seves fronteres, un augment potencial de victòries electorals de partits d’extrema dreta i/o antieuropeus, o un xoc comercial provocat per l’augment de tensions entre els EUA i la Xina. La UE ha de preparar-se per a escenaris futurs adversos, amb polítiques que n’augmentin l’autonomia estratègica respecte als Estats Units i la Xina, tant en matèria de defensa com en matèria econòmica, tecnològica i de recursos minerals, i, alhora, contribuir a una major estabilitat i cooperació internacional, formant coalicions amb altres països occidentals i del Sud global per defensar i promoure una reforma de l’ordre internacional basat en normes.

D’altra banda, el Sud global intensifica els lligams i l’estratègia de multialineament. Els BRICS+ es van ampliant i consolidant com a institució alternativa a Occident, i la Xina se n’erigeix com a representant, tot projectant una imatge de soci previsible i racional, però que amaga la creació de dependències estructurals a través del comerç, la inversió i la tecnologia. L’Índia també vol ser-ne un representant destacat, però amb una postura orientada al multialineament amb la voluntat de salvaguardar les seves aliances externes.

L’Associació de Nacions del Sudest Asiàtic (ASEAN) també vol preservar la seva capacitat de multialineament, com mostra la darrera cimera, amb la presència, d’una banda, dels Estats Units, per millorar les relacions comercials, i de l’altra, de la Xina, per modernitzar l’acord comercial bilateral. Alhora, aquesta associació pretén accelerar negociacions comercials amb la UE i establir un marc de cooperació econòmica amb els països del Consell de Cooperació del Golf. Aquests darrers països també segueixen una estratègia de multialineament, amb acords comercials i tecnològics amb la Xina, i darrerament amb els Estats Units, en matèria tecnològica, nuclear i militar.
Rússia també s’ha fet forta dins del Sud Global. Davant les sancions occidentals derivades de la invasió d’Ucraïna, ha fet un gir estratègic cap a noves aliances amb la Xina, l’Amèrica Llatina, l’Àfrica, l’Àsia i l’Orient Mitjà gràcies als seus recursos energètics, les seves capacitats militars i les seves relacions polítiques.

L’Àfrica s’està convertint en una de les regions més atractives per als països del Sud global i una arena estratègica clau en les rivalitats geopolítiques mundials. Els països africans estan guanyant autonomia en la diversificació de les seves associacions i aliances amb tercers països, així com més participació en fòrums internacionals: recentment, Egipte i Etiòpia s’han incorporat als BRICS+ i la Unió Africana s’ha convertit en membre de ple dret del G20.
L’efecte Trump posa en evidència un efecte dominó en l’erosió de les democràcies i l’augment de les autocràcies. Aquests moviments polítics s’han estès a la resta del món i les democràcies liberals s’han convertit en el tipus de règim menys comú al món. En canvi, gairebé tres de cada quatre persones al món (72%) viuen actualment en autocràcies.

Les eleccions que s’han de celebrar el 2026 marcaran el pols de l’estat de la democràcia al món. Les que s’esperen amb més atenció es viuran als EUA amb les midterms el novembre del 2026. A Europa, destaquen les eleccions a Suècia i Dinamarca, però les debilitats dels governs d’Espanya i França poden fer precipitar eleccions generals també a aquests dos països. A l’Amèrica Llatina, també s’hauran de seguir les eleccions a Colòmbia i el Brasil, especialment per les interferències potencials de la presidència de Trump.

Descarrega el capítol 1 de l'informe 'Anàlisi de riscos i tendències globals 2026' (document .PDF).

Que cap obstacle aturi els teus negocis internacionals

Amb l'Oficina Tècnica de Barreres a la Internacionalització pots resoldre totes les preguntes que tinguis sobre problemàtiques, tràmits o barreres que puguin afectar les teves exportacions a través d'una anàlisi personalitzada i d'una valoració del grau d'exposició al risc dels teus productes o serveis. Consulta’ns!